Project Description
Sortim de Mequinensa costa amunt, allunyant-nos de l’Ebre Una pendent dura i curta ens dirigeix a l’altiplà dels Monegres, uns tres-cents metres per sobre del poble. Hi ha molts camins que condueixen a dalt, però no hi ha pèrdua possible: la referència és un grup d’antenes que coronen les rodalies del punt més elevat del faralló que hem de superar. Ja en l’altiplà caminem cap al nord-oest per pistes amples de terra premsada extremadament pedregoses. De tant en tant hi ha marques de GR. La vegetació es concentra en algunes finques, la resta és àrid i implacable. Aquest tram es coneix amb el nom de “Calçada del Diable”, potser per la presència ocasional de grans lloses que semblen pavimentar fragments de camí, com si fossin les restes d’una vetusta construcció. Alguns estudiosos han cregut reconèixer aquí les petjades d’una calçada romana. Arribem a l’autopista, que ja no abandonarem al llarg d’uns 10 km, unes vegades caminant a la seva esquerra, altres a la seva dreta, passant d’un costat a un altre en un curiós joc que no s’acaba de comprendre. El primer pont ens diposita en les proximitats de Cardiel, un poble abandonat en vies de restauració. El camí és essencialment pla, completament desarborat i blanquinós, però cal vèncer breus pujades que de vegades sorprenen per la presència de camps verds bé irrigats amb centenars de presseguers. Després de creuar per última vegada l’autopista es veu Candasnos a la llunyania. Una pista polsosa ens porta cap a la població vorejant un blatdemorar. L’ermita del Pilar ens dóna la benvinguda.nt si atenem als desnivells que cal vèncer, però que obliga a una contínua inspecció d’arbres i pedres per no obviar les marques del GR: el territori està cobert per desenes de camins-a granges i camps de conreu-que ens poden confondre i entretenir amb voltes innecessàries. No obstant això, sempre que no hi hagi boira, és impossible perdre, ja que hi ha referències visuals inequívoques que ajuden a escollir el rumb adequat.
Poc abans de Maials es travessa el poble de Llardecans. És possible evitar l’asfalt al llarg de tot-o gairebé tot-el trajecte.
—————————————————————————————————————————————-
Salimos de Mequinenza cuesta arriba, alejándonos del Ebro. Una pendiente dura y corta nos dirige a la meseta de los Monegros, unos trescientos metros por encima del pueblo. Hay muchos caminos que conducen a lo alto, pero no hay pérdida posible: la referencia es un grupo de antenas que coronan las cercanías del punto más elevado del farallón que hemos de superar. Ya en la meseta caminamos hacia el noroeste por pistas anchas de tierra prensada extremadamente pedregosas. De vez en cuando hay marcas de GR. La vegetación se concentra en algunas fincas, el resto es árido e implacable. Este tramo se conoce con el nombre de “Calzada del Diablo”, acaso por la presencia ocasional de grandes losas que parecen pavimentar fragmentos de camino, como si fueran los restos de una vetusta construcción. Algunos estudiosos han creído reconocer ahí las huellas de una calzada romana. Llegamos a la autopista, que ya no abandonaremos a lo largo de unos 10 Km, unas veces caminando a su izquierda, otras a su derecha, pasando de un lado a otro en un curioso juego que no se acaba de comprender. El primer puente nos deposita en las proximidades de Cardiel, un pueblo abandonado en vías de restauración. El camino es esencialmente llano, completamente desarbolado y blanquecino, pero hay que vencer breves repechos que a veces sorprenden por la presencia de campos verdes bien irrigados con cientos de melocotoneros. Tras cruzar por última vez la autopista se ve Candasnos a lo lejos. Una pista polvorienta nos lleva hacia la población bordeando un maizal. La ermita del Pilar nos da la bienvenida.
